Es diu que a Olot costa d’entrar-hi, però que, un cop ho has fet, després costa de sortir-ne. A aquesta fama de ciutat tancada hi ha contribuït, sens dubte, les males comunicacions que hem patit durant molts anys de la nostra història. De fet, només fa vint anys de l’autovia de Banyoles i deu dels túnels de Bracons que ens comuniquen amb Osona.

El “viure entre muntanyes” ha conformat el caràcter olotí i “l’olotinisme” (sigui el que això sigui, ho haureu d’esbrinar) encara és un motiu d’orgull per a les noves generacions. En paraules de Carme Simon, premi Ales a la Cultura 2019, “L’olotinisme és un corrent cultural totalment contemporani: només a partir del que és local, l’anècdota, es pot ser universal”.

En aquests darrers quaranta anys, però, ha plogut molt, més que no pas ara, que tenim l’aqüífer ferit. Tenim Parc Natural de la Zona Volcànica des de l’any 1985, un 25% de població estrangera i el turisme ja representa el 8% del PIB de la comarca. Gaudim d’una programació cultural molt cosmopolita, amb festivals com el Cornamusam, el Mot o el Sismògraf que són més de país que no pas de poble i enguany hem celebrat la 45a Embardissada que, de fet, no és res més que la voluntat dels socis del CEO d’ensenyar a tothom qui ho vulgui el nostre tresor més preuat: l’Alta Garrotxa.